Les persones olorem allò que fa olor

No us han dit mai, oh! que bé que olora aquest perfum que portes? Heu tingut mai l’ocasió de cuinar un plat i que els amics considerin que olora molt bé i segur que és molt bo? Jo sí, i us puc ben dir que a banda de sentir-me contenta per haver escollit bé i de veure que les persones que m’envolten valoren les hores de feina a la cuina, he sentit una gran curiositat i admiració per aquella ampolla de perfum i els ingredients escollits que són capaços d’olorar.

Estic convençuda que seria molt pràctic. Imagineu: cada matí, just abans de sortir de casa, l’ampolla del perfum t’olora i, potser amb el temps, és capaç de dir-te quina olor fas, i si és prou sofisticada, aconsellar-te perquè milloris el teu aroma. De la mateixa manera, s’ha acabat escaldar-se la llengua, no cal provar el suquet de res. El pebrots diran si la ceba és prou dolça perquè l’oloraran i en coneixeran l’estat de cocció. Probablement, però, tindrem divorcis a la cuina i la nostra gastronomia se’n ressentirà. Pobre julivert, sempre olorant l’all, simplement per plaure els nostres paladars!

Mai no m’he considerat una persona retrògrada, puc dir que, al llarg dels anys, he intentat acceptar els canvis amb humor i un somriure, tot i això he de reconèixer que no podria –i no vull- viure en aquest món on els objectes oloren. En aquest sentit, doncs, prefereixo abraçar la normativa,  defensar l’evolució genuïna de la nostra llengua i animar-vos perquè em feu costat. Olorem aquells que sempre hem olorat i deixem que les coses facin olor.

Per tant, el verb olorar fa referència a l’acció d’aspirar aire pel nas per sentir l’olor d’alguna cosa, per ensumar-la o bé per flairar-la. Així doncs, el fet d’olorar queda reservat a les persones; podem olorar les flors, un perfum o bé el menjar que cuinem. D’aquesta manera, oracions com *aquesta sopa olora molt bé o *que bé que oloren les flors, no són correctes en català, perquè ni la sopa ni les flors tenen la capacitat d’olorar, d’aspirar aire i flairar (i esperem que així sigui!).

En aquets casos, quan ens volen referir a la bona o mala olor que es desprèn d’alguna cosa, cal utilitzar la construcció fer olor i direm que la roba bruta fa mala olor,  que el perfum fa molt bona olor o bé que no m’agrada l’olor que fa aquesta sopa.

Més enllà d’això, si volem especificar l’olor que fa alguna cosa, haurem d’utilitzar la construcció fer olor de i  dir que alguna cosa fa olor de maduixa o fa olor de llimona o bé demanar de què fa olor aquest mocador?, per exemple. Cal evitar, doncs, l’ús de la preposició a precedida de la perífrasi fer olor i expressions, com és el cas de,  *fer olor a cafè o *a què fa olor això? perquè no són correctes en català.



Posted in Coses de llengua | Leave a comment

1 adj. [LC] Que no forma part d’un conjunt, que no fa joc amb altres

Estimadíssim blog,

Molt probablement pensaràs que tinc molta barra. Com m’atreveixo a escriure estimadíssim, si darrerament (i escric darrerament per no haver de dir els darrers anys) no t’he fet gaire cas?. Alguns contes esparsos. Esparsos, quina paraula més bonica, oi? Pobrissona, tan bonica com poc utilitzada, potser podrem recuperar-la en aquest espai. Contes esparsos, idees esparses, opinions i reflexions esparses, tota jo esparsa en un blog espars.

Recordo que, quan vaig deixar d’escriure els meus contes atrotinats, tu encara et deies bloc. No hi havia cap mena de consens i cadascú escrivia el mot que més li agradava. Sincerament, jo preferia bloc. Els motius no eren gaire consistents, però havia arribat a construir la meva pròpia teoria. El domini que ens allotjava era bloc.cat, però ara, tot indica que la meva opció ha perdut i haurem de parlar del blog d’una Karkinyoli. He de reconèixer que tinc molt bon ull per escollir causes perdudes, fer tries perdedores i escollir opcions equivocades. Creus que és una bona mostra de catalanitat?

El cas és que, després d’haver triat molt, d’haver-me empescat teories i arguments que no m’han dut enlloc i, sobretot, d’haver-me’n empassat d’altres que sense atipar-me m’ha fet molt mal de panxa, he decidit escollir menys (o potser hauria de dir posicionar-me menys?). Puc tenir opinions esparses i escriure reflexions esparses que acompanyin els meus contes esparsos i atrotinats. Fa un munt de temps que no xerrem, ho sé, tots dos hem canviat: tu ara ets en blog i jo vull ser esparsa. Potser podrem retrobar-nos i construir, plegats, un espai espars. Potser recuperem aquells lectors que mai no vàrem tenir, potser també recuperem mots i construïm contes nous. Millorarem la teva imatge i afegirem lletres: una darrere l’altra. Un caminet de paraules que ens duguin allà on vulguem arribar.

 

Fins aviat,

Karkinyoli



Posted in Una mica de tot | Leave a comment

Promeses

Estimat blog, estimades paraules d’una Karkinyoli, estimats contes oblidats,

 

Cada cop que us recordo, us trobo a faltar. Potser em caldrà trobar temps per recordar-vos, enyorar-vos i recuperar-vos.

Ho aconseguirem? Si més no, podem intentar-ho.

 

Karkinyoli

 



Posted in Una mica de tot | Leave a comment

L’ocasió especial

Sempre he estat l’estrella de totes les cases on he viscut: admirada pels sincers i humils, ignorada pels satisfets i convençuts, i envejada pels hipòcrites i envejosos. Sóc madura, el temps ha treballat amb fermesa i delicadesa el meu cos  i, per això, sempre resulto interessant, profunda, plena i excitant, capaç d’embolcallar de frescor i calor a la vegada tots aquells que decideixen passar una estona amb mi. Malgrat els anys, però, guardo el secret de l’eterna joventut dins meu. Sóc bonica, elegant, elaboradament espontània, atractiva i vestida amb materials immillorables.

Sóc el centre d’atenció de totes les ocasions especials,  gràcies a mi, les persones saben què vol dir celebrar. Sóc la responsable de llicenciatures impossibles, de defenses de tesi exitoses, d’ ascensos laborals, de la tornada de familiars, de declaracions d’amor, de nits de sexe imparable, de la seducció i la tendresa, de les rialles i els somriures còmplices. Em penso que sóc la deessa de la seducció.

Aquella vegada, però, vaig anar a parar a la casa més estranya que havia vist mai. Neta i endreçada sí, però amb pocs veïns i tots a anys llum de la meva categoria. La meva arribada no els va causar cap meva d’impressió. Vivien envoltats d’un silenci etern, només trencat pel zuuummmm, zuuuuum, que feia la casa – molt vella- sens dubte.

Al meu costat jeia una ampolla d’aigua que deuria haver estat reomplerta centenars de vegades. Del que deuria haver estat el seu vestit, només en quedaven algunes restes descolorides, estripades, aferrades al seu cos boterut i castigat pel temps. El barret que duia no era el seu i, tot i que era de la seva mida, causava un efecte encara més grotesc. La seva presència atrotinada havia anat més enllà de la llàstima, a mi em feia angúnia, deslluïa el meu nom francès, m’esforçava per fugir del seu tacte llefiscós i suat. Ella era qui més sortia de casa, dia rere dia marxava però sempre tornava a jeure al mateix lloc, sense pronunciar cap paraula.

Les cebes del calaix de sota tot ho empudegaven, n’hi havia desenes i vivien amuntegades les unes amb les altres. Els seus cossos, lletjos de naixement es fregaven de manera que perdien trossos d’aquell vestit marró que ofenia els meus ulls i em feria la mirada. El resultat era un magma de pudor i roba bruta que no et deixava veure on començava una veïna i acabava una altra. Malgrat la incomoditat en què vivien, tampoc no xerraven, només se sentia algun mormol molt de tant en tant i jo ho agraïa, temia l’alè d’aquelles desgraciades.

La llet era una caixa grisa, sense nom, sense identitat, òrfena, vestida amb un parrac que assenyalava el seu origen humil. Havia nascut en aquell món on els productes no tenim nom i només servim per engreixar la natalitat de qui ens reclama. Era la llet més simple amb qui mai havia conviscut i, estranyament, no sortia cada dia de casa.

Davant d’aquest panorama sentia una barreja de por, incomoditat i curiositat: qui serien els meus acompanyants quan em decidís a fer feliç l’amo o la mestressa de la casa? Les cebes pudents? L’aigua vella? La llet grisa? No, de cap de les maneres… Potser els meus acompanyants serien portats expressament per a l’ocasió.

El primer cop que vaig veure la mestressa em vaig esfereir, el pànic em va abraçar i em va estrènyer tan fort que quasi perdo el meu primer barret, de suro immillorable. Unes manetes, massa blanques, de dits llargs i ossuts, amb les ungles rossegades van apoderar-se de l’aigua amb força, amb tanta força que el cos de la meva veïna es va deformar, més del que ja ho estava, i adoptava una forma tan desagradable que mai no l’hauria poguda imaginar. Aquelles mans havien de ser aspres per força, maldestres i grolleres, incapaces de sostenir una joieta com jo. Malgrat l’ensurt, l’aigua va tornar a casa, les mans van deixar-la al mateix lloc de sempre, d’un cop sec. Va fer tentines i un d’aquells parracs llardosos se’m va enganxar al vestit, prop de les lletres daurades que informen del meu nom. Aquella nit, vaig tenir malsons.

Després de força dies, aquelles manotes van tornar a obrir la porta de casa però, abans de poder sentir por, vaig veure, enlluernada i meravellada, com s’havien transformat. Aquella blancor fantasmal ara denotava elegància, els dits llargs i prims eren ara un símbol de seducció i puresa, i les ungles, pintades de vermell, em deixaven entreveure la seguretat i sentir l’olor de perfum de la mestressa. Aquell dia em van acariciar, suaus i fermes, em van fer estremir de plaer i emoció, vaig creure que per fi tornaria a l’ambient d’on mai no hauria d’haver sortit, però, per no sortir, aquella nit no vaig ni sortir de casa.

I així els dies es van anar succeint. Les manotes ossudes i desunglades engrapaven, sovint, l’aigua boteruda, de tant en tant, la llet grisa i, esporàdicament, les cebes pudents. Les mans de dona m’acariciaven, sovint el nom, de tant en tant, el coll i, esporàdicament, el barret; però mai no em treia de casa.

Va arribar, però, el dia que, la carícia es va enfortir, la tebior d’aquells dits llargs es convertir en l’escalfor d’una mà decidida. La mestressa va agafar-me pel coll i em va deixar sortir de casa. Gràcies a mi, aquella dona amb, aquella nit, mans de vellut, viuria una ocasió especial. El roig, més roig i profund que mai, em feia sospitar que esperava el seu nou enamorat o potser el seu amant. Se’m girava feina i una nit on, la meva profunda maduresa, ajudaria els humans a viure hores de plena joventut.

Em feia anar amunt i avall per un passadís llarg i amb massa llum, els seus passos nerviosos em sacsejaven, les bombolles s’acostaven incòmodament al meu vestit i les ungles, esmolades, esquinçaven el vel del meu barret. Volia queixar-me, com s’atrevia a tractar-me d’aquella manera? Enfadada, indignada i quasi humiliada vaig decidir fer sortir el suro de mi i deixar-la sense ocasió especial però no vaig tenir temps. Un moviment ràpid i rabiós, premeditat sense ser conscient d’allò que es pensa, va enviar-me contra un terra fred i vell. Vaig xisclar tan fort com vaig poder però ningú no ho va sentir, els plors de la mestressa van ofegar el meu crit.

Posted in Contes per passar l'estona | 2 Comments

Les finestres de l’Antònia

L’Antònia seu, seu nerviosa al sofà. Es rossega les ungles i creua les cames. Ara l’una, ara l’altra, ara un dit de la mà dreta i ara un de la mà esquerra.

Encara sort que el pis només té quatre portes, la distribució és “completamente cuadrada”, tal com prometia l’anunci de la immobiliària. La porta de la cuina, la porta del lavabo, la porta de l’habitació i la porta del despatxet. Sí, sí, quatre portes, quatre, quatre i cap més. El problema és que canvien totes quatre portes i el merder és encara més important que el problema.

Han mogut els mobles i, encara no ho sap, però de segur que han ratllat les rajoles. La pols vola, vola ben lliure i cau allí on més li plau: al terra, sobre el sofà, sobre els mobles que han pogut i probablement han ratllat les rajoles…El soroll és insuportable, molest, esgotador, constant i agut, no es mereix el dia de festa que l’Antònia ha hagut de demanar i caldrà que recuperi la setmana vinent. Per què collons està canviant les portes de casa seva? Ell volia canviar les finestres, això mateix, les finestres, però no les portes !

Torna a creuar les cames i encén un cigarret. Això de les finestres  -bé, diu això perquè no sap com dir-ho-, ja fa massa temps que s’arrossega. Tot va començar amb les làmpades. Ella, l’Antònia, volia canviar les finestres, són massa velles, els vidres estan picats i no tanquen bé. Cada hivern ha de sentir el pfffiiiiiiiiiiiiipppffffuuuuuu de l’aire fred que s’escola i no la deixa viure. I l’estiu, l’estiu! Fa dos anys que no seu tranquil·lament al costat de la finestra perquè l’incomoda haver de mirar a través d’aquests vidres tan atrotinats.

Per això, un dissabte, tota decidida, va anar fins la botiga de mobles, disposada a canviar les finestres, però no va ser capaç de fer-ho! D’acord, Antònia, va dir el dependent bombonet, què necessites? I ella, l’Antònia, va resondre: vull canviar les làmpades! Es va sentir una mica imbècil, despistada i potser un xic tarada però no ho va trobar greu. Les làmpades noves li agradaven força perquè, gràcies a la llum que fan, el pis sembla més acollidor. Llàstima de les finestres que ho deslluien, però en fi, ja hi tornaria.

Després de les làmpades va venir l’armari. A dia d’avui no sap com hòsties va passar, el cas és que un altre matí de dissabte, ella, l’Àntònia va dir al bombonet dependent que volia un armari fet a mida, amb tres mòduls, i que no li servia cap dels que hi havia exposats a la botiga perquè no li cabrien a l’habitació. Algú coneix algun altre il·luminat que es faci fer un armari de tres mòduls a mida? No, només ella, l’Antònia. Passats quinze dies es va sentir millor, l’habitació havia quedat tan bonica! Llàstima de les finestres que no li deixaven allargar el son els caps de setmana, el pffiiiiiiiiiiiiiippffuuuuuuuu la desvetllava, però de segur que ho podria solucionar.

Quasi cau del sofà quan ella, l’Antònia, recorda que després de l’armari va canviar l’escriptori del despatxet i, com que a la botiga de mobles no tenen microones, va demanar al bombonet dependent si sabia on en podia trobar un de color blau.

Quan va saber fer funcionar el microones blau – la broma es va dir 750 euros- va comprar una calaixera, desproporcionada pel menjadoret que té. Va canviar les cadires i la tauleta de nit – això encara, perquè no quedaven gens bé amb l’armari de tres mòduls que s’havia fet fer a mida-. I, finalment, abans de les portes, va comprar una mena de prestatgeria per a la cuina, petitona i a peces, que encara no ha sabut muntar.

Ella, l’Antònia, té ara un piset on tot és nou i fantàstic però el pfffiiiiiiiiiipfffuuuuuu no té aturador i els vidres picats segueixen fent malbé el sol de l’estiu. Per què collons no és capaç de canviar les finestres?

Encén un altre cigarret; sap que ella no és la culpable d’aquesta situació. El bombonet dependent sempre diu: d’acord Antònia, què necessites? I ella vomita idiotades perquè sap que el bombonet pensa “ja torna la noia amb nom de vella que redecora el pis”. Antònia, té nassos, l’Antònia no és cap vella, no, només té 30 anys! I és ben conscient que té nom de vella. Quantes Antònies hi ha nascudes després de 1980? Els seus pares van tenir la fotuda idea de fotre-li Antònia per nom “perquè a la tieta Antònia li feia il·lusió”. La tieta Antònia i les seves il·lusions! Després, la tieta Antònia i ella no es veien mai perquè tota la família la deixava verda: garrepa, hipòcrita, aprofitada, malcarada i antipàtica. És bona la història, eh? L’únic dia que les il·lusions de la tieta Antònia van ser valorades havia de ser, precisament, el dia que escollien el seu nom.

I clar! Antònia no té solució. Tònia, Tonia, Nia, Tonyi – a l’espanyola- no hi ha per on agafar-ho. El nom no té solució però i les finestres? Quan canviarà les refotudíssimes finestres?

Ella, l’Antònia, encara té el piset de quatre portes fet un desastre, la pols encara vola lliurement i no sap si li hauran ratllat les rajoles, tot i així, s’aixeca i marxa. Aquesta vegada no va a la botiga de mobles del bombonet dependent. Voltarà per Barcelona, tranquil·la, on segur, que hi ha una botiga només de finestres.

Posted in Contes per passar l'estona | Leave a comment

Carta Oberta

Sense adonar-me he estat un mes sense escriure ni ase ni bèstia. Voldria dir que durant aquests dies ha arribat la Primavera, però sembla ser que el temps no acaba de decidir-se. No puc dir que s’hagi estat sense transcórrer, però el sol encara no escalfa amb prou força i els dies s’allarguen sense convidar-nos a seure a les terrasses o a la vora de la platja.

Tot i això he fet 25 anys. 25! Fer-me gran no em desperta cap sentiment: ni m’espanta, ni m’alegra, senzillament vaig sumant però no puc negar que els aniversaris són dies bonics. Amistats i familiars et feliciten i, en el millor dels casos, et fan regals. Així doncs, com que encara no han inventat el beuratge de la joventut eterna, sóc del parer que cal sumar de bon humor, sense tenir gaire en compte la llei de la gravetat i d’altres senyals que ens deixa el pas del temps.

I per què ho dic tot això? Doncs ben fàcil, per què vull donar les gràcies.De vegades he sentit a dir que els 25 són una edat “important”, és a dir, d’aquelles que potser caldria festejar més que d’altres, talment com els 18, els 50, o –en alguns casos- els 33. Numerologia? Quarts de segle? Atzar? Caprici? Ben bé no ho sé i, la veritat, és que m’importa menys que poc.El cas és que jo he tingut uns 25 molt bonics.

Podria dir moltes perquè aquests 25 han estat molt diferents de com els hagués imaginat quan en vaig fer 24, o potser podria dir dels meus 23? (manies meves, així parlo de parells i senars).

No vull pensar què vindrà després, de la mateixa manera que ja no penso què va venir abans. Els 25 han estat bonics i quan les coses són boniques, cal donar les gràcies a les persones que les han fet possibles.

Posted in Una mica de tot | 1 Comment

En sacarme surt a passeig

Fa pocs minuts que un comentari ha desperatat el meu sarcasme. Dormia tranquil, dins meu, embolcallat d’una mantetat feta de ràbia, impotència i filets d’humor amb ganes de riure fins que ha picat al meu cervell – toc, toc- i m’ha comunicat que volia sortir a passejar. Espero que gaudeixi d’aquesta estona de llibertat.

Sembla ser que hi ha una parella de catalans que fa setmanes, mesos? – ara no ho recordo – que volten pel món i expliquen les seves experiències mitjançant una pàgina web. La veritat és que podria ser més que interessant si no fos perquè les errades lingüístiques desassaboreixen la lectura. Però en fi, no volia anar per aquí i no hi aniré.

Les vivències d’aquesta parella han provocat que una de les persones que hi havia al meu voltant considerés la seva vida avorrida. No ens enganyem, és una llauna llevar-se cada matí i perdre un terç del dia en activitats que no ens interessen per, un sou digne? Ah sí, per guanyar-nos la vida, com si realment puguéssim guanyar o perdre.

No entenc gaire perquè he intervingut, potser per consolar-la, potser perquè pensava en veu alta. Això ho poden fer molt poques persones – he dit-, calen molts diners i la possibilitat de no tenir lligams econòmics. Si marxes has de pensar quan tornaràs i què passarà. L’habitatge, la feina, alguna cosa més? 

Puc semblar conformista o resignada, però sincerament a mi m’agradaria avorrir-me. Sento emocions molt fortes quan veig la nòmina i les factures, quan compro el bitllet del metro, quan obro el moneder després d’un dissabte de festa i fins i tot quan – a final de mes compto les monedes de coure per comprar tabac-. Sento vertigen i passió, però sincerament, preferira estalviar-me aquestes sensacions.

Així doncs, aquesta reflexió, digna d’una filòsofa de primera ha iniciat un petit debat. 

Tot el que deia és mentida! I no respon a criteris econòmics sinó a un estil de vida (que evidentment no compartim la majoria de jovent barceloní i encara menys la població migrada). Hi ha gent que  obvia aquestes reflexions que jo he fet, perquè no calen tants diners per viatjar i menjar. Si realment es vol – i només escric el verb voler- quasi qualsevol persona pot viatjar mesos pel món, sense haver-se de plantejar què passarà quan torni.

D’aquesta manera la vida no resulta avorrida i no s’ha  de recórrer a l’emoció de les factures.I jo sense saber-ho! 

Després de tot això he après que estic més grillada del que creia, però és més que evident que no sóc l’única, perquè centenars de milers de persones comparteixen el meu mateix estil de vida. Res de voltar pel món perquè no vull! Visca la passió de les factures!I,  i per si no n’hi hagués prou, sóc tan desagraïda que el que més desitjo d’aquest món és avorrir-me. Llàstima.

Posted in Una mica de tot | Leave a comment

Nostradamus

De nit, assegut i en secret, estudio

tranquil i sol a la cadira de bronze

Flama minsa que surt de la sol·litud

Fa prosperar tot allò que no ha de creure’s en va

(…) 

Filla de l’Aura, asil del malsà

on fins el cel es veu l’anfiteatre

Prodigi vist, el teu mal és molt a prop

Seràs cautiva, i de vegades, més de quatre.

Nostradamus


Algunes persones diuen que va ser un boig, d’altres un home avorrit. Per alguns fou una llum, una guia i iniciaren guerres de les seves paraules.

Jo no sé qui va ser, però estic segura que si Nostradamus hagués estat una dona hagués mort a la forca o a la foguera, per bruixa i metzinera…

Posted in Retalls de llibres | 2 Comments

Deu anys i quatre dies

Sovint faig tard. Em distrec sense saber-ho, potser la meva bogeria comença a fer-me perdre la noció del temps… No puc escriure “avui fa deu anys”, però sí que puc dir que fa deu anys i quatre dies. Deu anys que han passat com quatre dies, de vegades intensos, de vegades eternament avorrits. 

No sé si fa deu anys ja m’havia convertit en una llunàtica descreguda, potser encara no havia començat a creure per descreure. En tot cas, fa deu anys i 5 dies hi havia un concert de Sau, el darrer. Aquella nit va morir en Carles Sabater i Sau, amb ell. 

Potser serà bo retre un homenatge – petit- com aquest espai.Us n’ofereixo algunes cançons, avui són les meves preferides, demà no ho sé, perdoneu les possible errades, escric de memòria i sovint oblido sense oblidar.

Posted in Una mica de tot | 1 Comment