En sacarme surt a passeig

Fa pocs minuts que un comentari ha desperatat el meu sarcasme. Dormia tranquil, dins meu, embolcallat d’una mantetat feta de ràbia, impotència i filets d’humor amb ganes de riure fins que ha picat al meu cervell – toc, toc- i m’ha comunicat que volia sortir a passejar. Espero que gaudeixi d’aquesta estona de llibertat.

Sembla ser que hi ha una parella de catalans que fa setmanes, mesos? – ara no ho recordo – que volten pel món i expliquen les seves experiències mitjançant una pàgina web. La veritat és que podria ser més que interessant si no fos perquè les errades lingüístiques desassaboreixen la lectura. Però en fi, no volia anar per aquí i no hi aniré.

Les vivències d’aquesta parella han provocat que una de les persones que hi havia al meu voltant considerés la seva vida avorrida. No ens enganyem, és una llauna llevar-se cada matí i perdre un terç del dia en activitats que no ens interessen per, un sou digne? Ah sí, per guanyar-nos la vida, com si realment puguéssim guanyar o perdre.

No entenc gaire perquè he intervingut, potser per consolar-la, potser perquè pensava en veu alta. Això ho poden fer molt poques persones – he dit-, calen molts diners i la possibilitat de no tenir lligams econòmics. Si marxes has de pensar quan tornaràs i què passarà. L’habitatge, la feina, alguna cosa més? 

Puc semblar conformista o resignada, però sincerament a mi m’agradaria avorrir-me. Sento emocions molt fortes quan veig la nòmina i les factures, quan compro el bitllet del metro, quan obro el moneder després d’un dissabte de festa i fins i tot quan – a final de mes compto les monedes de coure per comprar tabac-. Sento vertigen i passió, però sincerament, preferira estalviar-me aquestes sensacions.

Així doncs, aquesta reflexió, digna d’una filòsofa de primera ha iniciat un petit debat. 

Tot el que deia és mentida! I no respon a criteris econòmics sinó a un estil de vida (que evidentment no compartim la majoria de jovent barceloní i encara menys la població migrada). Hi ha gent que  obvia aquestes reflexions que jo he fet, perquè no calen tants diners per viatjar i menjar. Si realment es vol – i només escric el verb voler- quasi qualsevol persona pot viatjar mesos pel món, sense haver-se de plantejar què passarà quan torni.

D’aquesta manera la vida no resulta avorrida i no s’ha  de recórrer a l’emoció de les factures.I jo sense saber-ho! 

Després de tot això he après que estic més grillada del que creia, però és més que evident que no sóc l’única, perquè centenars de milers de persones comparteixen el meu mateix estil de vida. Res de voltar pel món perquè no vull! Visca la passió de les factures!I,  i per si no n’hi hagués prou, sóc tan desagraïda que el que més desitjo d’aquest món és avorrir-me. Llàstima.



This entry was posted in Una mica de tot. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *