Les persones olorem allò que fa olor

No us han dit mai, oh! que bé que olora aquest perfum que portes? Heu tingut mai l’ocasió de cuinar un plat i que els amics considerin que olora molt bé i segur que és molt bo? Jo sí, i us puc ben dir que a banda de sentir-me contenta per haver escollit bé i de veure que les persones que m’envolten valoren les hores de feina a la cuina, he sentit una gran curiositat i admiració per aquella ampolla de perfum i els ingredients escollits que són capaços d’olorar.

Estic convençuda que seria molt pràctic. Imagineu: cada matí, just abans de sortir de casa, l’ampolla del perfum t’olora i, potser amb el temps, és capaç de dir-te quina olor fas, i si és prou sofisticada, aconsellar-te perquè milloris el teu aroma. De la mateixa manera, s’ha acabat escaldar-se la llengua, no cal provar el suquet de res. El pebrots diran si la ceba és prou dolça perquè l’oloraran i en coneixeran l’estat de cocció. Probablement, però, tindrem divorcis a la cuina i la nostra gastronomia se’n ressentirà. Pobre julivert, sempre olorant l’all, simplement per plaure els nostres paladars!

Mai no m’he considerat una persona retrògrada, puc dir que, al llarg dels anys, he intentat acceptar els canvis amb humor i un somriure, tot i això he de reconèixer que no podria –i no vull- viure en aquest món on els objectes oloren. En aquest sentit, doncs, prefereixo abraçar la normativa,  defensar l’evolució genuïna de la nostra llengua i animar-vos perquè em feu costat. Olorem aquells que sempre hem olorat i deixem que les coses facin olor.

Per tant, el verb olorar fa referència a l’acció d’aspirar aire pel nas per sentir l’olor d’alguna cosa, per ensumar-la o bé per flairar-la. Així doncs, el fet d’olorar queda reservat a les persones; podem olorar les flors, un perfum o bé el menjar que cuinem. D’aquesta manera, oracions com *aquesta sopa olora molt bé o *que bé que oloren les flors, no són correctes en català, perquè ni la sopa ni les flors tenen la capacitat d’olorar, d’aspirar aire i flairar (i esperem que així sigui!).

En aquets casos, quan ens volen referir a la bona o mala olor que es desprèn d’alguna cosa, cal utilitzar la construcció fer olor i direm que la roba bruta fa mala olor,  que el perfum fa molt bona olor o bé que no m’agrada l’olor que fa aquesta sopa.

Més enllà d’això, si volem especificar l’olor que fa alguna cosa, haurem d’utilitzar la construcció fer olor de i  dir que alguna cosa fa olor de maduixa o fa olor de llimona o bé demanar de què fa olor aquest mocador?, per exemple. Cal evitar, doncs, l’ús de la preposició a precedida de la perífrasi fer olor i expressions, com és el cas de,  *fer olor a cafè o *a què fa olor això? perquè no són correctes en català.



This entry was posted in Coses de llengua. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *