La cuinera

Després de passar-se, minuts, hores, dies, setmanes i mesos del seu –més que preuat- temps cercant, havia trobat la cuinera ideal. Quin descans! Ell un home més que atractiu, més que interessant, més que culte i més que intel·ligent no podia perdre el temps a la cuina. Ell havia de parlar, treballar, donar compte, salvar! el món. I, esclar, tampoc no podia menjar qualsevol cosa, no podia empassar-se segons què. 

Algú li havia dit que la cuinera era una descreguda, una pseudonihilista, esquerpa, freda, distant i despreocupada. Res no li acabava de fer el pes, però tenia un do per als fogons.Segur que s’entendrien! Ell compartiria la veritat absoluta amb la cuinera, – perquè malgrat tot ell era un home generós – disposat a desllomar-se per fer entendre les coses, de segur que al seu costat la cuinera descreguda trobaria la veritat de la vida. 

Quan va veure el primer plat, quedà extasiat, embaladit, meravellat, il·lusionat, quasi emocionat… Eren les seves pròpies paraules! Oh, segur que tenien un gust exquisit, el plat més meravellós del món. Agafà la forquilla amb un posat orgullós i s’endugué un tall generós cap a la boca. 

L’ambulància va trigar dos minuts, reanimació i un rentat d’estómac. Res no fou suficient, ell va caure mort, fulminat, d’una sola forquillada.

 

 



Posted in Contes per passar l'estona | Leave a comment

Quin dia passa any empeny

Qui dia passa any empeny.

És això el que ha fet aquest petit espai? Han passat dies, dies i dies de silenci, i del silenci hem arribat al 2009.

Qui dia passa any empeny.

Voldria haver fet balanç, abans de tancar l’any o tot just encetar-lo. Però no ho he fet. Per què? Per manca de temps? Per deixadesa? Per mandra? Per vanitat? (avui no trobaré les paraules….)

En tot cas, qui dia passa any empeny.

I potser és tard, però sempre és bo fer propòsits.He tingut un 2008 força mogut, he fet coses, he descobert coses i he enderrocat molts dels pilars que hi havia a la meva vida. Malgrat tot, crec que estic contenta.

Ha marxat gent, n’ha vingut de nova, i hi ha personetes que romanen com sempre.Qui dia passa any empeny, i això és la vida, voltar amunt i avall, només per poder dir “ha valgut la pena" abans de morir.

El pis segueix on és, amb angoixes i alegries.

El moviment feminista és una paraula que possiblement no va més enllà. Les dones riques i madures vetllaran per les joves i pobres, però jo ja no m’ho crec.

L’amistat ha canviat molt, per sort és una paraula molt polisèmica, quan n’elimines algú del seu significat, sempre pots trobar una persona nova.

Els meus amants i jo seguim de viatge a la merda.

I per sort encara hi ha gent que deixa comentaris.

Qui dia passa any empeny.Haurem d’empènyer pelgats.



Posted in Una mica de tot | 2 Comments

La mirada del vampir II

ASPIRACIÓ DE VAMPIR

Sé que n’hi ha d’altres.

No els he vist mai. Voldria

ser-ne un de tants.

Haver el descans. Dissoldra

la veu en un sol càntic.


Extret de: La mirada del vampir



Posted in Retalls de llibres | Leave a comment

Viatge a la Merda

Feia tants anys que em recomanaven que anés a la Merda que aquell 30 de febrer, tot i el fred, vaig decidir marxar.El camí va ser desagradablement plaent. No podia veure què tenia davant, però tampoc no deixava res enrere.

Amistats? Potser sí, gràcies a elles, al seu consell, havia decidit viatjar a la Merda, però sabia que no les enyoraria, no entenia què podia trobar a faltar.

Feina? Allà mai no m’hi havia sentit bé, infinitament desgraïda de la bondat dels qui m’envoltaven. Ves a la Merda! Dia rere dia, el seu consell, dolç i amable, sota veus metàl·liques de crits i fredor.

I la meva parella? Les meves parelles? Sempre m’havien dit que allà – en aquell lloc anomenat Merda – hi trobaria persones com jo. Allà, tothom seria com jo – boges, en diuen- i homes disposats a patir les nostres bogeries.

Caminava, sola, sense res, envoltada d’un llum molt fosca. Creia que m’havia perdut.Vaig haver de preguntar 13 vegades “perdoneu, per anar a la Merda?”. Sense parlar, sense somriure i sense mirar-me, aquelles persones aixecaven el dit, amunt, avall, cap a elles mateixes, cap a mi. Direccions clarement contradictòries que no duen enlloc, però sí a la Merda.

Em van rebre sense paraules però m’esperaven. A la Merda jo ja hi tenia una llar, una feina, amistats i possibles parelles. Tenia tantes ganes de conèixer-les!

Envoltada d’un silenci que cridava vaig passejar pel poble, l’endemà, dilluns, començava la meva nova vida.Esgotada, entristida i riallera em vaig deixar caure al llit.

Un somriure burleta i una llàgrima, tot el que havia conegut era exactament igual que tot allò que havia deixat enrere.

Posted in Contes per passar l'estona | 1 Comment

Esquerdes de subtilesa

Fa molts minuts que intento trobar paraules per explicar que havia escrit un text molt llarg per començar aquest mes, i que finalment, he decidit que no pagava la pena. No l’he esborrat, no ho faré, però he decidit que no el llegirà ningú. 

Fa molts minuts que intento trobar una frase, dues, tres, per explicar, de manera subtil, cínica, sarcàstica i àcida perquè no he volgut compartir aquest text amb ningú; però no he estat capaç. És per això que recorro a aquests paràgrafs mancats de moltes coses però farcits de moltes altres. 

No publicaré el text perquè m’estimo les paraules.

No publicaré el text perquè els teus actes no es mereixen ser transformats en paraules.

No publicaré el text perquè les teves paraules no són paraules.

No publicaré el text perquè les paraules són massa boniques com per dedicar-te-les.

 Ara, només espero que algun dia les paraules reclamin justícia.

Posted in Una mica de tot | Leave a comment

PER BRUIXA I METZINERA

I si mai havia fet caure pedra, era per l’immens enuig que sentia contra el món en què vivia. Bruixa. sí. Odiava els cels pacífics i la pau de les esglésies, enyorava el moviment i donava gràcies pel soroll i pels temporals. Ella i Déu no pensaven de la mateixa manera. Damunt dels núvols s’adonava que la vida podia ser diferent, descobria evidències com que la nit és més bonica que el dia, que les dones són superiors als homes, que el tro és millor que la piuladissa, que la virginitat és una vida a mitges, que els somnis poden fer-se realitat, que Rams pot anar després de Pasqua i que hi ha lleis per sobre de la llei. Que, al costat del seu amo cabró, els miracles de la Bíblia eren màgia d’aficionat. I si mai havia anat a missa, com aquell últim Corpus, era per salvar la seva imatge i no per rendir-se als peus d’un humil pescador. Potser per tot això la Pentinada invocava les tempestes i assotava amb pedra els campanars. Per netejar una mica el món de porqueria.

Posted in Retalls de llibres | Leave a comment

Definicions del tot i del no res

CREURE intr. [LC] Tenir fe. Creure en l’amistat. Creure en la seva innocència. Creure en l’homeopatia. Creure en la vida eterna. No cregueu en cap demagog. Creure en la paraula d’algú.

 FE  f. [LC] [DR] Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa. Tenir fe en algú. Prestar fe a algú. Una persona digna de fe. Prestar fe a una notícia. Una notícia digna de fe. Tenir fe en un medicament.

He hagut de recórrer al diccionari per poder dir, sense por, però temorosa de les meves paraules, que jo ja no crec en res.

Posted in Una mica de tot | 1 Comment

El temps i les paraules: Pripyat II

El 26 d’abril de 1986 el temps va aconseguir aturar-se. Més enllà de l’accident de Txernòbil, de la tragèdia i de l’ús, de les veritats i de les llàgrimes, dels despròsits i de les rialletes. El temps, que caminava i no caminava, que transcorria sense transcórrer, va fer un sotrac.Un cop sec, una fotrografia del mai més, una fotografia del tot que mai no hem vist i alguns somniem que vèiem. 

Pripyat va ser, potser és i potser serà, una ciutat construïda per a les famílies de les persones que treballaven a la central. Va néixer a principis de la dècada dels 70 i va viure l’aturada del temps un dia de primavera de l’any 1986.  No vull parlar del que tothom ha parlat sense saber, no vull repetir les paraules de llibertat de persones que es creuen lliures.

 A mi només m’interessa el pas del temps. La ciutat que em permet fer tots dos viatges, i veure, i observar, i sentir com crida el silenci. Allò que va ser, que jo vull que fos, que jo vaig voler que fos, i allò que vull que sigui sempre. 

Pripyat, el no res i el tot. La immensitat del buit, el nostre món sense nosaltres, la fascinació del que és i no és. Bellesa trista i orgullosa.

Sovint escric per no parlar i parlo per no escriure. Què hi vols fer allà? Amb mi no hi comptis… Potser no em cal comptar amb ningú, però potser ho necessito. Potser no hi vull fer res, potser tot, però de segur que hi aniré, perquè faci o no faci, busco, cerco, trobo i perdo; el món del tot i del no res, el que va ser sense ser, les veritats i les mentides. No caldran paraules si ho puc escriure jo mateixa.

Posted in Una mica de tot | Leave a comment

El temps i les paraules: Pripyat

Fa molts dies que he aturat tot tipus d’escriptura. El diari, el bloc, els deliris, les il·lusions i les frustracions. No acabo d’entendre ben bé perquè. Sempre he pensat que voldria escriure, escriure per viure i manternir-me anònima. De primer veia un pis, al meu barri, a la meva ciutat, gran tranquil i farcit d’història. Després també vaig veure viatges. No ho heu pensat mai? Podríeu voltar durant mesos amunt i avall només per escriure, viure, conèixer i no oblidar? Molt em penso que jo sí. Sempre he cregut que els diaris de viatges serveixen per aturar el temps. Les sensacions,les vivències, les impressions i les experiències no poden repetir-se mai, els rellotges no s’aturen per sempre, però les paraules poden tornar a construir un món desaparegut. 

Sovint somnio,internet ofereix moltes possibilitats. Fa uns anys sabia on m’agradaria anar, disposava, només, de ganes i d’imaginació, ara també hi ha fotrografies, fòrums, consells, vídeos i paraules. Puc triar hotel – sempre m’ha fascinat l’anonimat i la impersonalitat que ofereixen – vol, dates i fer un primer cop d’ull de tot allò que visitaré, descriuré, i espero trobar experiències per viure. Només calen diners, i escric aquest mot en cursiva perquè, en aquest cas, la paraula diners va molt més enllà d’una quantitat. Em caldrien prou  diners i prou recursos com per no haver de vendre el meu temps. Potser em trobo davant del només de l’impossible. 

Però existeix alguna xifra que permeti viatjar en el temps? Podríem passar-nos mesos de viatge al barri, any rere any fins arribar als seus inicis. Podríem fer centenars de cafès al mateix lloc i mai no seria el mateix.Viure el que ja ha exisitit i l’inexistent, el que ja ha passat però ens pot ser completament nou. 

M’he grillat del tot? Potser sí, potser no, mai no he pensat que sigui una qüestió interessant.

El cas és que fa dies que dono voltes a aquestes paraules farcides incoherència. Potser és el fred, potser la rutina, potser el no res, però busco un lloc on poder viatjar i veure el temps aturat. 

Posted in Una mica de tot | Leave a comment